No hi ha rialles, sols hi ha plors. No hi ha cançons, sols hi ha gemecs. Sembla que tot vagi de dol en aquest racó mariner. A la taverna, els pescadors estan tots muts, no diuen res, i les comares, a l'església, preguen per l'avi. Tothom anirà a l'enterrament, tothom dirà: «què bo que era!»
Tothom sabrà parlar-ne bé, potser algú plorarà de pena. Però no d'amor, perquè, al vell, d'amor, tan sols li'n van donar la barca, el cel i els aparells, la xarxa, el vent i el blau del mar. L'endemà tot ha canviat, car ningú no pensa en el vell.
Els pescadors són a la mar, els minyons juguen pel carrer. Però a la platja, plena ahir, sols una barca hi ha restat, amb una xarxa que mai més no tornarà a besar la mar. No tornarà a besar la mar, mai més.